1920s-1940s
(1) Transformació de reutilitzable a d'un sol ús
Les màscares reutilitzables requereixen una neteja i desinfecció oportunes, la qual cosa augmenta els costos de mà d'obra i materials i els riscos d'infecció. Les màscares d'un sol ús poden reduir en gran mesura aquests problemes.
(2) Transformació de materials de màscara de gasa i cotó a materials sintètics
Especialment el desenvolupament de la tecnologia de teixits no teixits als anys 30 i 40 va proporcionar una millor opció per a la fabricació de màscares.
1950s
El 1954, l'Institut d'Investigació Naval dels Estats Units va desenvolupar el procés de teixit no teixit meltblown (abreujat com a "tela meltblown").
Tingueu en compte que el teixit meltblown és molt important, i és aquesta part la que té el paper principal de filtratge de la màscara.
Es pot dir que el teixit meltblown és l'ànima de les màscares modernes.
1961s
L'any 1961 va néixer una màscara no teixida derivada del sostenidor, anomenada màscara quirúrgica "bombolla".
1970s
Amb els esforços d'una sèrie d'empreses nord-americanes, la tecnologia de teixits de meltblown es va desenvolupar ràpidament.
Al mateix temps, l'Oficina de Mines dels EUA i l'Institut Nacional de Seguretat i Salut Laboral (NIOSH) van desenvolupar el primer estàndard per a "respiradors d'un sol ús".
1990s
En aquesta dècada es van produir tres esdeveniments importants, que van establir l'estat de les màscares n95 en l'àmbit mèdic
